L’altre dia mirava la pel·lícula de Roger Corman, Tower of London, protagonitzada per Vincent Price en el paper de Ricard III. La de Corman és un remake de la versió del 1939, de Rowland V. Lee. Com a fet curiós, la pel·lícula tenia que ser rodada en color però, al final, es va fer en blanc i negre. A més, per la genial escena de la batalla final, Corman va reciclar metratge de la versió del 39, on també surt Vincent Price fent de duc de Clarence. El personatge de Ricard III també ha estat interpretat –tan al teatre com al cinema com a documentals- per desenes d’actors, entre ells, Al Pacino, Kevin Spacy i Laurence Olivier.
Eduard IV és a punt de morir i el seu germà Ricard, trama, -incentivat per la seva esposa, un complot per arribar a ser rei. L’espectre del seu germà, -que ell mateix apunyala tres minuts abans- li revela, com si fos un oracle, que serà assassinat per un home mort: la misteriosa i estranya sentència no deixa indiferent...
Ricard, que efectivament esdevindrà Ricard III i regnarà 26 mesos, es vincula al film a la figura shakespeariana: obscura i maliciosa, causant directe d’una pila d’assassinats i tortures per tal d’arribar i conservar el seu poder. Ricard és un personatge malgirbat: geperut i turmentat, botxí però també víctima dels seus propis crims. L’estil de Corman revisita, alhora, Shakespeare i Poe en una de les seves clàssiques obres de sèrie B: plenes de boirina, ombres i distorsions per superposició; creant, com sempre, un terror basat en el tractament de la imatge i el so, més psicològic que sanguinari.
Tot mirant la peli, una seqüència va aclaparar la meva atenció: alguna cosa grinyolava...Parlo de quan en Price surt a escena ben disfraçat de rei, amb tota la parafernàlia iconogràfica: “joiam”, corona i ceptre; i la rebequeta blanca aquella peluda típica plena de taquetes negres, que no hi falta mai, "Cruela de Vil's Fashion Style".
El que em va copsar, però, de tota la maquinària iconogràfica reial va ser el ceptre, que imita El ceptre de la creu (també anomenat “L’estrella del sud” o “L’estrella d’Àfrica”). El ceptre en qüestió –sinó la que més-, és una de les joies més preuades de la corona anglesa i, avui, es pot visitar a la Torre de Londres. El diamant que porta el ceptre original s’anomena Cullinan I, de 530.20 quirats.
En realitat, el diamant Cullinan sencer, trobat al Transvaal de Sudàfrica al 1905 i regalat a la monarquia anglesa, tenia més de 3000 quirats (uns 600 grams de pes). Com no hi ha havia eines per tallar una peça tant gran, es va decidir fraccionar-lo i, d’ell, se’n van fer un centenar de peces que, segons el pes, es van anomenar Cullinan I, II, III, etc. La més gran, doncs, és la que porta el ceptre reial anglès i és, fins al moment, el major diamant tallat que l’enginy dels orfebres hagi estat capaç de manipular.
I si el diamant del ceptre grinyola a la pel·lícula de Corman és perquè va ser trobat i tallat a principis del segle XX mentre que Ricard III va regnar a finals del segle XV: és materialment impossible que Ricard III sostingués un ceptre elaborat al 1910. El ceptre, però, és un element ben conegut pels membres de la societat anglosaxona de mitjans de segle XX, que en ell reconeixien un símbol de poder de la monarquía anglesa.
Només amb la imatge del ceptre, ja entenem que el portador és el rei d'Anglaterra, encara que Ricard III mai va poder sostenir tal preuada joia. Però, al cinema, l'ús del clixé és habitual i prevaleix normalment sobre el discurs historicista. El poder és el poder i se'n representa les icones més reconeixibles. I aquí, prima el fet de mostrar el poder del personatge, no pas el fet de ser rigorosament fidel a la història d'Anglaterra.
I, això, sempre és una de les coses que més recrimino al cinema perquè són justament les seves imatges que construeix les que impregnen el nostre imaginari i, de vegades, mostren greus distorsions històriques que assumim com a certes. Personalment, trobo que no costa pas tant parar atenció i respectar segons què. I si bé no es vol respectar, transmetre al públic, d’alguna noble manera, que ha estat enganyat per exigències del guió.
I sinó, sempre queda lluitar contra els molins, combatre anacronismes i intentar passar una bona estona mentre no manqui l’alè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada