Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.
Per ordre d'aparició, tenim:
3.1. La font de Santa Eulàlia (1673/1685/1951)
3.2. La font d'Hèrcules (1797)
3.3. La font del Vell o del Xato (1816)
3.4. La font de Ceres (1826)
3.5. La font de Galceran Marquet (1851)
3.6. La font del Geni Català (1856)
Un monument que encara avui dia no ha entès ningú és el
de Galceran Marquet, un personatge que l’Ajuntament es va treure de la màniga a
l’últim segon. Aquesta font, de divuit metres, és el primer monument de ferro
colat i, a l’època, fou un símbol de
progrés pels burgesos i una cosa estranya per la resta de la població.
Al basament trobem quatre tritons sobre quatre monstres marins que fan de brolladors; el primer terç de la columna és un homenatge a la marina, on trobem al·legories militars i marítimes en baix relleu fins a les dues quilles que sostenen un fanal cadascuna. Al bell mig dels dos fanals, l’escut de Barcelona. Coronant la columna, un elegant capitell decorat amb quatre cavalls i altres ornaments. Més amunt, l’estàtua de Galceran Marquet, vesteix a l’estil militar i porta una capa i el gorro de conseller; amb la mà esquerra sosté l’espasa i a la dreta, l’ordre que el disposa a partir en batalla.
El model en fang de l’escultura de Galceran Marquet fou
realitzat per Damià Campeny i a ell se n’hi atribueix l’autoria, tot i que la
premsa no especificava l’autor i que a l’època, l’escultor tenia vuitanta anys;
altres li han atribuït a Santigosa; i alguns, a un tal Tarrés. Confirmat queda,
però, que és obra d’en Campeny.
Un apunt històricoartístic imperdible són els comentaris de Manuel
Angelón a la seva Guia satírica de
Barcelona, de 1854. Diu Angelón del monument: “En el centro de una columna muy pesada se ve una galera que sostiene
unos faroles. Artísticamente considerado este pensamiento de la galera,
mereceria que su autor remara en ella”.
El convent dels franciscans confrontant a l’actual
placeta on trobem el monument, fou cremat en 1835 i l’any següent s’expropiaven
terrenys a l’església en el que es coneix com a desamortització de Mendizábal. L’antiga plaça de Sant Francesc passarà a dir-se dels
Ducs de Medinaceli ja que aquests havien cedit uns terrenys per ampliar la
plaça on es van aixecar edificis particulars i el parc d’Artilleria, on després
es construirà el govern militar.
La qüestió és que al 1849 es va voler construir una font
monumental per decorar la plaça i per la proximitat del port es va pensar en una
dedicació simbòlica a la història
marítima de Barcelona. I van començar a forjar el monument que, en un inici,
sembla que havia d’anar dedicat a Blasco de Garay, descobridor del moviment
produït pel vapor d’aigua. L’Academia de les Bones lletres no veia amb bons ulls
aquella dedicatòria i després de la polèmica i una mica a corre-cuita, es va
decidir dedicar-lo a un ignot vice-almirall del segle XIV.
Si vols continuar amb les fonts vuitcentistes i llegir sobre El geni català, clica aquí.
Si vols passar al capítol 4 que parla de l'Exposició Universal de 1888, aquí.
O t'estimes més consultar l'Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit?
Si vols continuar amb les fonts vuitcentistes i llegir sobre El geni català, clica aquí.
Si vols passar al capítol 4 que parla de l'Exposició Universal de 1888, aquí.
O t'estimes més consultar l'Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada