3.6. El Geni Català. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.

Per ordre d'aparició, tenim:

3.1. La font de Santa Eulàlia (1673/1685/1951)
3.2. La font d'Hèrcules (1797)
3.3. La font del Vell o del Xato (1816)
3.4. La font de Ceres (1826)
3.5. La font de Galceran Marquet (1851)
3.6. La font del Geni Català (1856)

Com resen la dedicatòria i l’escut nobiliari, va ser erigida a José Bernaldo de Quirós, setè marquès de Campo Sagrado i capità general de Catalunya, que va promoure la portada d’aigües de Montcada en una època on l’abastament d’aigua era una de les grans problemàtiques de la ciutat. I des de 1856, la font al marquès de Campo Sagrado s’està a la plaça del pla de Palau.

L’àngel que corona el conjunt amb l’estrella és una al·legoria del Geni. Les al·legories són representacions antropomòrfiques que simbolitzen conceptes a través d’atributs que en permeten la seva identificació. A tall d’exemple, una de les al·legories més reconeixibles encara avui dia és la de la Justícia, amb la vena als ulls, la balança i l’espasa.

L’estudi dels símbols és de gran importància en la tradició artística ja que alhora plasma la tradició de pensament d’una època o d’una societat determinada. Pensem que és més fàcil comunicar o manipular a través dels símbols que les imatges ens presenten: des d’un relleu sumeri fins a un anunci publicitari contemporani. L’únic ingredient indissoluble és aquell inconscient col·lectiu que es materialitza en imatges codificades d’un llenguatge visual precís i intel·ligible que, per si soles, narren esdeveniments o informen d’alguna cosa.

Fins al segle XIX, les al·legories només es representaven amb figures femenines. Amb la idea de modernitat que proclamava el nou règim industrial, gestionat per homes, almenys quatre al·legories naixeran masculines: el Treball, el Gas, el Progrés i el Geni. Les quatre figures femenines del basament de la font del Geni Català simbolitzen les quatre províncies catalanes i les quatre boques d’aigua, els rius associats a cada província: Llobregat, Ter, Ebre i Segre.

El projecte del monument és de l’arquitecte Francesc Daniel Molina i les estàtues dels germans Baratta, uns marbristes italians instal·lats a Barcelona. Pocs dies després de ser exposada, probablement algun “rosega-altars”, en va mutilar els genitals i es va improvisar un plec de draperia.

Quan en Frederic Marès la va restaurar després de la Guerra Civil, hi va deixar el tapall que fou retirat als anys vuitanta. La fotografia del Geni (a la dreta) és dels anys vuitanta. Avui, el monument, titoleta inclosa, ha estat completament restaurat.

Aquest és l'últim subcapítol de les fonts vuitcentistes. El pròxim capítol parla de L'Exposició Universal de 1888. Si t'estimes més, consulta l'Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit.