Translate

dijous, 20 de febrer del 2014

(III) Ricard III: de Caïm a Moriarty (de Maquiavel a Hèrcules)

DE L’HERÈNCIA MAQUIAVÈL·LICA A L’HÈRCULES MÍTIC
En els seus atacs de bogeria, el Ricard III de Corman és presentat com a un rei dement, ambiciós i corrupte, un assassí ancorat a la seva ànsia de poder que el que fa, fins i tot, matar a la seva pròpia dona, a la que confón amb un esperit malèfic i a qui acaba per escanyar amb les seves pròpies mans, foll com estava.
Al film dels seixanta, l’esposa de Ricard III sembla una “Eva temptadora”, una femme fatale medieval que es passa la pel·lícula incitant al futur rei a pecar desfent-se dels seus contrincants. Ricard, a més de dolent per ambiciós, és presentat geperut i malgirbat, emfatitzant així la seva vilesa. En monstruositats i “obscureses”, hi té en Corman la mà trencada, fent ús, per exemple, del precís contrapicat, de la boirina fantasmagòrica; de l’espectral superposició i d’altres distorsions de la imatge; però també jugant excel·lentment amb la narrativa i alimentant l’imaginari dels arquetips més ancestrals: aquí, però, l’heroi és anti-heroi i la seva redempció no és possible perquè no té consciència de la justícia que, a la pel·lícula és l’heroi invisible que fa tornar boig Ricard encarnant-se en remordiment, en la culpa de la seva pròpia demència. La princesa del conte és, d’un cantó, amorosa amb Ricard: estima el seu marit i per això vol que sigui rei. D’altra banda, “justificant la fi els mitjans”, l’esposa del rei es presenta com instigadora i cap d’operacions. També hi posa Corman un xic d’exotisme, que sempre agrada. I ens presenta un savi àrab, un mag que ens rememora les històries fabuloses de Les mil i un nits. El savi intenta curar Ricard però de seguida s’adona que el rei s’ha tornat boig i veu visions.
El Ricard de Corman s’estimava la seva dona i no la volia matar pas, però la culpa dels seus crims i de la seva ambició l’havien embogit. A més de matar la dona, mata “con alevosía y premeditación” el seu germà i els seus nebots. A National Geogràfic proporcionen un text de Michael Alpert (Universitat de Westminster,Historia NG nº111) que diu: “Su hermano, Eduardo IV, le confió al morir la tutela de sus hijos, pero Ricardo no dudó en adueñarse del trono inglés y hacer asesinar a sus dos sobrinos en la Torre de Londres”.
Altres infanticides famosos són Medea i Hèrcules, amb la diferència que aquest Ricard de Corman mata els seus nebots i tan Medea com Hèrcules maten els propis fills. Medea ho va fer per gelosia, cega d’amor per Jasó; Heracles, com Ricard, també va embogir i, fora de si mateix, matà a la seva estimada família: esposa i fills. És per això que Heracles va haver de fer 12 treballs, són la seva redempció, com el via crucis ho és de Jesús, que mor i, gràcies a la seva seva mort, se suposa que estem salvats...
Qui va fer embogir a Heracles va ser la seva madastra Hera que, casada amb Zeus, sabia que Hèrcules era un dels seus centenars de fills bastards. Hèrcules, però, era diferent de molts, de tots. I Hera, gelosa per naturalesa, persegueix les amants i fills extramatrimonials de Zeus, especialment a Hèrcules i d’aquí el seu nom: Heracles, “la glòria d’Hera”, a qui la deessa no aconseguia doblegar. A diferència de Ricard, finalment Heracles mor i puja al Cel; i fan les paus amb Hera i tots són feliços i mengen anissos... 

  
D’HERACLES A CAÏM
Ara bé, al meu parer, el paradigma del parricida, per pirotècnia del càstig diví, jo diria que és Làmec, descendent de Caïm [el primogènit de Caïm és Henoc, pare de Irad i aquest de Mehujael, pare de Matusalem i aquest de Làmec]
Làmec és fill de Matusalem, primer polígam i pare de Noé. En un espectacular “doblete”, en menys de cinc minuts, es va carregar ascendent i descendent, a Caïm (de qui Làmec era rebésnet) i a Tubal Caïm, que era fill seu i és considerat inventor de l’art de la forja (és l’Hefest bíblic, diguéssim).
La història és la bomba i és recollida al capítol 9 de Los mitos hebreos de Robert Graves i Raphael Patai (jo tinc l’edició d’Alianza -2009, H4103- i és a la pàgina 132):  Làmec era de l’estirp de Caïm i, per tant, bon caçador. Vell i cec seguia caçant guiat pel seu fill Tubal Caïm. Un dia de caça, el seu fill li indica apuntar a una presa que sembla moure’s pels matolls. Tubal indica i Làmec dispara, matant a un home que, segons Tubal Caïm, va descriure “con un cuerno en la frente”, com el Moisés de Michelangelo que no és més que un error de traducció perquè, en hebreu, banya i raig, són la mateixa paraula. Es va malinterpretar, li va arribar a l'artista i així va plasmar el seu Moisès, que més aviat diríem Satanàs, tot banyut i mirada dura. Les banyetes de Moisès, però, em recorden a les de Diana-Artemisa...
Al saber de la marca al front, de seguida va saber Làmec que havia matat el seu antepassat Caïm, que era intocable. Però no va acabar aquí, perquè Làmec, en el seu lament, mata per atzar el seu fill Tubal Caïm. Conscient de la doble desgràcia, així es dirigí a les seves dues esposes Adá i Sil·là “Escuchad mi palabra: Yo maté a un hombre por las heridas que me hizo y a un muchacho por un cardenal que recibí. Caín será vengado siete veces, mas Lámek ki será setenta y siete”.
I “abracadabra”, diu Los mitos hebreos que: “En ese momento la Tierra se abrió y tragó a todos los parientes más cercanos de Caín, excepto a Henoc: es decir, a Irad, a Mejuyael, Metusael y sus familias”. També com per art de màgia, immediatament després, Sil·là pareix a Noé, justament el dia que mor Adam.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada