Som música perquè som ritme; i som ritme pels patrons que, silenciosos, governen les nostres vides. En realitat, la humanitat és una cançó de la que coneixem la melodia però no la lletra...Ai las!, l'ésser humà, aquella incògnita temerosa que bascula entre dualismes i ordres imaginaris...
Al 2004, la BBC radio va fer un sondeig per saber quina és la cançó més trista del món. La cosa va quedar així:
1. "Adagio for Strings" de Samuel Barber.
Si voleu xafardejar més sobre el rànquing, aquí "Top 5: la obra más triste jamás compuesta" un post de Tono Menor que repassa els resultats del sondeig de la BBC. Aquí una ninfa de la lamentació: Eco contemplant Narcís i Narcís a si mateix. El quadre és de J. W. Watterhouse, de finals del XIX.
"SI ESCRIC SOBRE LA TRISTOR...
és perquè la sofreixo...i al capdavall més val escriure de coses que hom pateix intensament.", penso pensant en Martí i Pol.
Escolto aquestes cançons que tothom troba tant tristes i em commouen. Ara bé, per a mi, la cançó més trista del món és "Lamento della Ninfa", de Claudio Monteverdi. Tècnicament és música barroca: un madrigal del segle XVII inclòs al vuitè llibre de madrigals anomenat "Madrigali Guerrieri et Amorosi". Segons la wiki, el recopilatori anava dedicat a Ferran III de Habsburg i està composta per a ser cantada per una soprano, dos tenors, un baix i un baix continu.
El text del "Lamento della Ninfa" està basat en una canzonetta d'Ottavio Rinuccini, poeta, cortesà dels Médici i llibretista de la que es considera la primera ópera: "Dafne" (1597) de Jacopo Peri. de "La Dafne", tot i que se'n conserva el llibret, només en resten alguns fragments musicals. En realitat, la primera òpera conservada és "Eurídice", també de Peri i Rinuccini. L'obra va ser un encàrrec en forma d'òpera pastoral que es va elaborar per celebrar el casament entre Enric IV de França i Maria de Médici al 1600.
El Renaixement arribava també a la música de la mà de la Camerata Fiorentina, un col·lectiu de nostàlgics que, recuperant els mites de la Grècia clàssica, van gestar les primeres òperes, líriques escèniques de gran calat emocional. Tot i així, prioritzant l'art musical i escènic sobre el mite, els arguments de les històries mítiques que presenten les òperes primigènies queden sovint adulterats.
LAMENTS DE NINFA: "DAFNE" I "EURÍDICE"
Dafne era una ninfa filla del riu Peneu de la regió de Tessàlia, a uns 150 km al nord d'Atenes. Consagrada a la natura, al igual que la Diana-Artemisa representant una mena de sacerdotessa vestal, demana conservar la seva virginitat per sempre. "Dafne" en grec vol dir "llorer" i aquesta planta és tradicionalment símbol de triomf, d'excel·lència.
Conta Ovidi a les seves "Metamorfosis" que Apol·lo, veien a Eros amb el seu arc i fletxes, se'n mofà tot dient: "Què fas tu, nen juganer, amb armes d'homes? Portar aquesta mena de càrrega a les espatlles m'escau a mi, que sóc capaç de donar cops infal·libles a una fera o a un enemic, i que fa poc he abatut amb fletxes innombrables Pitó, que cobria tanta extensió de terreny amb el seu ventre carregat de verí. Tu acontenta't d'encendre amb la teva flama no sé quina mena d'amors, i no vulguis aspirar a una glòria que a mi em pertoca".
Eros li respon amb contudència: "El teu arc pot atravessa tot el que vulgui, però el meu et travessarà a tu; en la mateixa mesura en què tots els animals són inferiors a un déu, la teva glòria és menor que la meva". Eros puja al Parnàs, on viuen les inspiradores muses, i prepara dues fletxes: una d'or, per Apol·lo; i una de ferro, per Dafne. Un cop clavades, Apol·lo delira per l'amor de la ninfa. Però la ninfa, -que ja buscava la castedat d'inici-, a més, colpida pel desamor, rebutja al déu Apol·lo, que la persegueix vehement. (aquí l'escultura de Bernini, XVII).
I segueix Ovidi explicant-nos que..."Corrien el déu i la donzella, ell mogut per l'esperança, ella per la por. El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l'amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l'esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats al seu coll. Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda per l'esforç de la vertiginosa fugida, va dir tot contemplant les aigües del Peneu: "Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada". I Peneu converteix a Dafne en un llorer per salvar-la d'Apol·lo que, resignat, exclama: "Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades (...)".
L'escultura de Canova narra el mite d'Eurídice i Orfeu (Lot i la seva dona "a la sal"), una història molt punyent: una esperança frustrada. Eurídice i Orfeu estan enamorats i es casen. El dia del casament Aristeu, enemic d'Orfeu, intenta segrestar Eurídice, que se n'escapa com pot. Tot corrent, trepitja un escurçó i mor. Orfeu baixa als inferns a buscar-la i, excepcionalment, la deixen sortir amb la única condició que Orfeu no miri a Eurídice mentre sortien dels Inferns. Orfeu camina temorós; Eurídice el segueix mentre surten. Orfeu dubta i acaba girant-se per comprovar que la seva estimada és rera seu. Eurídice es transforma en ombra de nou i és engolida pels inferns per sempre més...
Curiosament, aquesta historieta refereix als mals auguris dels recent casats...Curiosament, la versió a "Les Metamorfosis" d'Ovidi va tenir tres reescritures a les lletres catalanes: Bernat Metge, Joan Roís de Corella i Francesc Alegre. He trobat també una versió bilingüe de l'obra d'Ovidi, en llatí i espanyol. Un llàstima que no hi ha índex. El mite se situa al llibre desè, concretament a la pàgina 198 del text del link. També he trobat una versió del MEC (Ministeri Educació i Cultura). En rescato alguns versos:
"Aquí, que no abandonara ella temiendo y ávido de verla,
giró el amante sus ojos, y en seguida ella se volvió a bajar de nuevo,
y ella, sus brazos tendiendo y por ser sostenida y sostenerse contendiendo,
nada, sino las que cedían, la infeliz agarró auras.
Y ya por segunda vez muriendo no hubo, de su esposo,
de qué quejarse, pues de qué se quejara, sino de haber sido amada,
y su supremo adiós, cual ya apenas con sus oídos él
alcanzara, le dijo, y se rodó de nuevo adonde mismo."
.jpg) |
De G.F. Watts (XIX)
|
EL MÉS GRAN DELS LAMENTS
El "Lamento della Ninfa" de Monteverdi és de 1640 i tracta una història d'amor on la ninfa és abandonada pel seu amor...I mentre ella intenta passar pàgina ell ja fa dies que ha començat llibre nou...Ai las!, pobra ninfa...Total, que va plorant pels racons mentre canta perquè torni el seu amor...I per a mi aquesta és la cançó més trista del món.
Diu així la tragèdia:
Diu així la tragèdia:
La meva versió preferida és la de la pel·lícula "Le pont des arts", una tragèdia d'Eugène Green, de 2004. Una peli que em va deixar factura...Allà vaig descobrir la cançó més trista del món...
Versió "Dessay":
Versió "Kirkby":
Versió "La Venexiana":
Versió "Murray":
Versió "Figueras":
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada