La isla de las almas perdidas (1932)
Títol original The island of the Lost Souls
Dirigida per Erle C. Kenton
L’any 1896 H.G.Wells publicava The island of Dr. Moreau (L’illa
del Doctor Moreau), una novel·la de ciència ficció adaptada al cinema, amb més
o menys fortuna, en tres ocasions. La pel·lícula que ens ocupa és la primera de
les adaptacions de la novel·la, de l’any 1932.
Edward Parker (Richard Arlen) és un nàufrag rescatat per un vaixell
que transporta tota classe d’animals. Degut a les desavinences entre Parker i
el capità del vaixell, el nàufrag és obligat a desembarcar amb els animals en
una illa que no apareix a cap mapa. L’illa és propietat del Doctor Moreau, un
cièntific fred, elegant i en plena possessió de les seves facultats mentals que
provocarà una profunda dialèctica entre l’ésser humà i el poder i els límits
ètics de la ciencia: el doctor en qüestió es dedica a convertir animals en
homes i crea tota una població d’homes-bèstia que obeeixen la llei de l’illa
que el Doctor Moreau imposa a cops de fuet. La seva obra més perfecta és l’única dona creada a partir d’una pantera, Lota, interpretada per l’exòtica debutant Kathleen Burke. El doctor convida al nàufrag a quedar-se a la seva illa amb intencions poc honestes, unes intencions que van ruboritzar la censura britànica de l’època. El film va ser prohibit fins al 1958 per considerar-lo “anti-natura”.
L’estètica expressionista a l’estil James Whale, -director d’obres com
Frankenstein, de 1931 o L’Home invisible (The invisible man)
de 1933-, es fon a la pel·lícula amb la visió “d’aquells que són diferents”
típica de Tod Browning, director prolífic i responsable del clàssic Drácula,
de 1931, interpretat per Bela Lugosi o Freaks (La parada de los
monstruos) de 1932. El to torturat i el domini del joc d’ombres creen una
atmòsfera estranya, de vegades asfixiant, reforçada pel personatge del Doctor
Moreau, interpretat per un brillant Charles Laughton. Aquest actor va arribar a treballar amb directors tan coneguts com Cecil
B. DeMille, James Whale, Ernst Lubitsch, Alfred Hitchcock o Stanley Kubrick. Tot i les seves més que evidents dots com actor
(Billy Wilder va dir d’ell que era el millor actor de tots els temps), Charles
Laughton va deixar una forta empremta en el camp de la direcció amb una sola
pel·lícula: The night of the Hunter (La noche del cazador), de
1955, interpretada magistralment per Robert Mitchum.
Degut a la lliure interpretació que fa The island of the lost souls
de la novel·la, l’autor, H.G.Wells, va renegar d’aquesta adaptació, ja que es
prioritzava sobre qualsevol altra cosa potenciar l’atmòsfera de terror i
inquietut en una illa habitada per criatures monstruoses, sacrificant una
reflexió més propera a les teories del bon salvatge de Jean Jacques Rousseau
que conviden, més aviat, a una dialèctica entre societat i comunitat, entre
naturalesa humana i identitat. Diferències apart, tant a la novel·la com a la
pel·lícula, queda palesa la idea de reflexionar sobre els límits de la ciència,
el jugar a ser Déu i a una curiosa revisió de les teories darwinistes.
L’obra de Wells ha estat adaptada en dues ocasions més sota el títol
original de la novel·la, The island of Dr. Moreau. La segona adaptació o
remake, data de 1977, amb Burt Lancaster com a Doctor Moreau i la
tercera, potser la més desafortunada de totes, de 1996, amb una insípida
interpretació del doctor per Marlon Brando.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada