Feia temps que necessitava un canvi radical i diumenge 14 va ser un dia molt especial: imprevisible, angoixant; alleujador, gratificant...Inexplicable...Per això em desmeleno i començo pel "look". És el tercer o quart cop que passo de portar els cabells moooolt llargs (per la cintura) a tallar-me'ls ben curts. Normalment, ho faig, com tothom, a la perruqueria. Ara, quan algú arriba a la pelu amb una melena tan llarga, se li pregunta tres-centes cinquanta vegades si està segur/a del què fa...
"No fos cas que s'ho repensi i em foti un clatellot", deu pensar la perruquera. Aquest cop els hi estalviat l'angoixa i els he facilitat la feina! I tot plegat al ritme d'un duet de "Le nozze di Figaro". Ara, he deixat el menjador fet un "cristu"...
"No fos cas que s'ho repensi i em foti un clatellot", deu pensar la perruquera. Aquest cop els hi estalviat l'angoixa i els he facilitat la feina! I tot plegat al ritme d'un duet de "Le nozze di Figaro". Ara, he deixat el menjador fet un "cristu"...
REFLEXIONS SOBRE EL PROTAGONISME
Com ens agrada fer el pallasso, oi? I amb una càmera a les mans...més! La tecnologia ens permet també explorar-nos a nosaltres mateixos i ho fem contínuament amb més o menys encert...Jo no acostumo a sortir mai a les meves fotografies (excepte quan faig el pallasso, que sóc jo la "prota" i allà vaig "a full").
Si faig una fotografia d'un paisatge, per exemple, surt el paisatge, no jo. Jo representa que sóc l'ésser contemplatiu. I he tingut tòrrides discussions al respecte...Penso que sortir a les pròpies fotos dels viatges (juntament amb paisatges i monuments) és un recurs propi de la inèrcia que té un sentit estrictament mnemotècnic: en realitat serveix per reflectir el pas del temps i psedoimmortalitzar-nos.
Entenem les nostres fotografies com suports de memòria perquè no ens podem enrecordar de tot. I no és sinó la memòria la que fa immortal a algú. Morim quan deixen de pensar en nosaltres, quan ens obliden... I sé del cert que, en aquest sentit, es pot morir en vida...
Com a ésser contemplatiu, doncs, sempre he preferit estar entre bastidors (a risc que se m'oblidi), on en realitat es couen totes les mandangues. I em bé de lluny: em vaig criar entre un estudi de fotografia i la tramoia d'un teatre. I deu ser per això que sempre necessito saber com funcionen les coses i perquè.
Tot és artifici i ja ho diuen que la vida és una obra que no permet assaig...I per això juguem, per simular, per entrenar-nos, per aprendre. El joc permet l'assaig-error que la vida no permet...En general, som tan ineptes que hauríem de jugar més, hauríem de riure més...hauríem d'estimar-nos millor... No sé com però ja hi arribarem!
Si faig una fotografia d'un paisatge, per exemple, surt el paisatge, no jo. Jo representa que sóc l'ésser contemplatiu. I he tingut tòrrides discussions al respecte...Penso que sortir a les pròpies fotos dels viatges (juntament amb paisatges i monuments) és un recurs propi de la inèrcia que té un sentit estrictament mnemotècnic: en realitat serveix per reflectir el pas del temps i psedoimmortalitzar-nos.
Entenem les nostres fotografies com suports de memòria perquè no ens podem enrecordar de tot. I no és sinó la memòria la que fa immortal a algú. Morim quan deixen de pensar en nosaltres, quan ens obliden... I sé del cert que, en aquest sentit, es pot morir en vida...
Com a ésser contemplatiu, doncs, sempre he preferit estar entre bastidors (a risc que se m'oblidi), on en realitat es couen totes les mandangues. I em bé de lluny: em vaig criar entre un estudi de fotografia i la tramoia d'un teatre. I deu ser per això que sempre necessito saber com funcionen les coses i perquè.
Tot és artifici i ja ho diuen que la vida és una obra que no permet assaig...I per això juguem, per simular, per entrenar-nos, per aprendre. El joc permet l'assaig-error que la vida no permet...En general, som tan ineptes que hauríem de jugar més, hauríem de riure més...hauríem d'estimar-nos millor... No sé com però ja hi arribarem!
"ENTRE BAMBALINAS"
La meva àvia va ser la primera fotògrafa de Sabadell. L'estudi va ser idea seva i la fotògrafa era ella. El meu avi (cinèfil empedreït) l'estimava i la seguia de retruc perquè, entre altres coses, era dona i, sovint, per exemple, no podia pujar a l'altar a fer les fotografies d'un casament. Tenia que pujar el meu avi...De vegades, untaven el mossèn i les podia fer...Típic.
Per la part paterna, -que són tots molt catòlics-, sovintejava el teatre de la parròquia. A "Els Pastorets", com us podeu imaginar, cada any hi participava mitja família i teniem tot tipus de paper: nen Jesuset, pastorets adoradors, Llucifers, Fúries...El meu pare, però, també portava el quadre de llums i el meu avi era un expert tramoista, a més d'escriptor, documentalista i Rei Blanc a la Cavalcada.
Jo m'escaquejava tan com podia per anar amb el meu pare a "les llums" o "les calderes" amb el meu avi. Tinc la viva imatge d'estar asseguda en un tamboret amb un Cacaolat calentet entre les mans. I mentre xuclo amb la canyeta el reconfortant brevatge, veig el meu avi traginant. El millor moment de l'obra, però, quan fa baixar la trapa ("trampilla") i mentre en Llucifer es col·loca a lloc, el meu avi (enlloc d'anar a Cuba) tira una morterada de fum mentre fa pujar en Llucifer a la superfície de l'escenari. Al·lucinant!! Si és que encara ho veig ara!!
Jo m'escaquejava tan com podia per anar amb el meu pare a "les llums" o "les calderes" amb el meu avi. Tinc la viva imatge d'estar asseguda en un tamboret amb un Cacaolat calentet entre les mans. I mentre xuclo amb la canyeta el reconfortant brevatge, veig el meu avi traginant. El millor moment de l'obra, però, quan fa baixar la trapa ("trampilla") i mentre en Llucifer es col·loca a lloc, el meu avi (enlloc d'anar a Cuba) tira una morterada de fum mentre fa pujar en Llucifer a la superfície de l'escenari. Al·lucinant!! Si és que encara ho veig ara!!
PELS PÈLS: LA PELU
Vaig llegir fa uns anys que l'expressió "Pels pèls" té tela marinera. Com molts que s'embarcaven no sabien nedar es deixaven els cabells llargs. Si queien a l'aigua era més fàcil "pescar-los". Afortunadament, sóc una experta nedadora...perquè, tornant al tallament de cabell, evidentment, després de la "trastada" he hagut de passar per la perruqueria.
Aquest és el resultat. Ara, però, tinc fred al clatell. Ja ho diuen que no es pot tenir tot en aquesta vida però jo discrepo absolutament.
Vaig llegir fa uns anys que l'expressió "Pels pèls" té tela marinera. Com molts que s'embarcaven no sabien nedar es deixaven els cabells llargs. Si queien a l'aigua era més fàcil "pescar-los". Afortunadament, sóc una experta nedadora...perquè, tornant al tallament de cabell, evidentment, després de la "trastada" he hagut de passar per la perruqueria.
Aquest és el resultat. Ara, però, tinc fred al clatell. Ja ho diuen que no es pot tenir tot en aquesta vida però jo discrepo absolutament.
I tu? ;)
OOooooooooooohhhhhhhhhh ;__________))))))))))))))
ResponElimina