3.4. Ceres. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.

Els monuments més antics de Barcelona són:

3.1. La font de Santa Eulàlia (1673/1685/1951)
3.2. La font d'Hèrcules (1797)
3.3. La font del Vell o del Xato (1816)
3.4. La font de Ceres (1826)
3.5. La font de Galceran Marquet (1851)
3.6. La font del Geni Català (1856)

3.3. El Xato. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable per abastir la ciutat provinent de Montcada.

Per ordre d'aparició, tenim:

3.1. La font de Santa Eulàlia (1673/1685/1951)
3.2. La font d'Hèrcules (1797)
3.3. La font del Vell o del Xato (1816)
3.4. La font de Ceres (1826)
3.5. La font de Galceran Marquet (1851)
3.6. La font del Geni Català (1856)

3.2.2. De la història al mite (II): la glòria d'Hera i la iconografía hercúlia

Hèrcules és un dels herois més coneguts de la mitologia grega i la seva vida és sorprenent des dels inicis: Zeus, déu dels deús i pendó per excel·lència, va voler seduir Alcmena, una mortal promesa amb Amfitrió, rei de Tirint. Però Alcmena no es volia entregar a Amfitrió abans que aquest vengés els seus germans.

Mentre Amfitrió combatia per l’honor dels germans de la seva promesa, Zeus es va transfigurar en Amfitrió i va seduir Alcmena. Tornant de la batalla, Amfitrió entra a la seva cambra i es troba a la seva dona jaient amb sí mateix. El mateix dia, Alcmena va tenir relacions amb Zeus i amb Amfitrió i d’aquestes unions, nasqueren bessons: Hèrcules, fill de Zeus i Íficles, fill d’Amfitrió.

3.2.1. De la història al mite (I): Hèrcules i la mitologia fundacional de Barcelona

Un dels llegendaris fundadors de la ciutat és el mitològic Hèrcules i la seva Barca nona, la novena barca que, segons la mitologia fundacional, va naufragar a les costes de la muntanya de Montjuïc.

Associat al Melqart fenici, el culte a Hèrcules fou de gran importància a les costes mediterrànies durant l’antiguitat i es van erigir molts temples en el seu honor. Val a dir que sembla que això d’Hèrcules és més aviat un sobrenom, un títol, com “Duce” o “Kaiser” i que a l’antiguitat, hi havia reis que adoptaven aquest títol. De fet, molts historiadors, quan es refereixen a la fundació de Barcelona per Hèrcules, no li atribueixen a l’heroi mitològic registrat pels grecs a partir del segle VIII ANE sinó a un personatge històric del segle XVIII ANE, un tal Hèrcules Libi que va venir d’Egipte.

3.2. Hèrcules. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.

Per ordre d'aparició trobem:

3.1. La font de Santa Eulàlia (1673/1685/1951)
3.2. La font d'Hèrcules (1797)
3.3. La font del Vell o del Xato (1816)
3.4. La font de Ceres (1826)
3.5. La font de Galceran Marquet (1851)
3.6. La font del Geni Català (1856)

3.1. Santa Eulàlia. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat.

Per ordre d'aparició, tenim:

3.1. La font de Santa Eulàlia (1673/1685/1951)
3.2. La font d'Hèrcules (1797)
3.3. La font del Vell o del Xato (1816)
3.4. La font de Ceres (1826)
3.5. La font de Galceran Marquet (1851)
3.6. La font del Geni Català (1856)

3. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografía dels monuments de Barcelona. Fruit de l'eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot a aquells que viuen la ciutat entre l'orgull i el desencís. 

Aquí comença el cos del text -i la segona segona part- on es parla de les primeres representacions monumentals d'art públic barceloní. A la primera part del text, però, trobem els Preliminars amb les seves "Limitacions" i una "Panoràmica monumental de Barcelona". A més, com a introducció a l'urbanisme, el capítol "Barcelona, la construcció d'una ciutat", que configura la morfologia de la ciutat passant per les seves primeres "etapes constructores": Ibers i romans, Muralles i fortaleses, el pla Cerdà i, per últim, una aproximació a la nomenclatura dels carrers de Barcelona. 

En aquesta segona part, doncs, ens apropem als monuments més antics de Barcelona, que són -a excepció de Santa Eulàlia que ho serà més tard-, les fonts vuitcentistes que van guarnir la ciutat commemorant l'arribada d'aigua potable per abastir la ciutat i provinent de Montcada. 

Els monuments més antics de Barcelona configuren sis subcapítols: 

3.1. La font de Santa Eulàlia (1673/1685/1951)
3.2. La font d'Hèrcules (1797)
3.3. La font del Vell o del Xato (1816)
3.4. La font de Ceres (1826)
3.5. La font de Galceran Marquet (1851)
3.6. La font del Geni Català (1856)